segle XIX : pensament polític europeu
Les teories socialistes apareixen en el segle XIX com a resposta als principis liberals i al sistema burgès-capitalista.
Paral.lelament a l’organització dels obrers, es van començar a difondre, entre 1820 i 1830, les primeres reflexions d’intel.lectuals que criticaven les contradiccions de la industrialització i les injustícies del capitalisme, i que formulaven models alternatius centrats en l’igualitarisme i la solidaritat.
Aquest va ser l’inici de les teories que van proporcionar una base ideològica a les reivindicacions dels treballadors. Primer el socialisme utòpic i, després, i sobretot, el marxisme i l’anarquisme donaran noves idees socials per a lluitar per un món més just, concretat en la societat sense classes.
Les discrepàncies ideològiques obriran el ventall d’opcions, tant en el marxisme (comunisme, socialdemocràcia), com en l’anarquisme (anarcocomunisme, anarcosindicalisme).
Les teories socialistes es canalitzaran a través dels sindicats, dels partits polítics i de múltiples manifestacions obreres.
1. El context històric. | 5. L’escissió del marxisme. |
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l’Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l’Antic Règim econòmic (predomini de l’economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d’una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l’agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l’ús de l’energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s’inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s’estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l’estructura productiva tradicional d’una formació social cap a l’enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d’associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l’activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s’escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o democràtic.
Liberalisme econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix una producció òptima al mínim cost possible. Creu que el mercat és el regulador natural de l’activitat econòmica i que s’ha de deixar lliure amb el mínim d’intervenció per part dels poders públics.
Teoria econòmica que constitueix la base ideològica del capitalisme sorgit de la Revolució Industrial. Fou Adam Smith qui va formular els seus principis doctrinaris. El liberalisme econòmic considera que per tal d’estimular el creixement i el progrés econòmic cal que es donin les condicions següents: la supressió de les reglamentacions que limiten la llibertat per invertir, la lliure evolució dels preus segons el mercat i la llei de l’oferta i la demanda, la llibertat d’ocupació i de contractació, i la intervenció mínima de l’Estat en matèria econòmica, que només s’ha de reservar el paper de garant dels principis de llibertat econòmica, d’igualtat, de propietat i de seguretat.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d’oportunitats.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l’estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l’aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l’expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d’un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l’artesanat per mitjà de la separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del capital.
Qüestió social
El marxisme va desvetllar la consciència de l’existència d’un conjunt de problemes socials que afectaven especialment la classe treballadora, cada vegada més allunyada en benestar de la classe burgesa.
Individualisme
Teoria que propugna, contra l’estatisme, la promoció de la iniciativa privada i la supressió parcial o total de la intervenció de l’estat.
Estatisme
Teoria política que propugna que l’estat realitzi i determini les reformes socials necessàries.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l’individualisme, propugnen una reforma radical de l’organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l’anarquisme.
Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l’actual estructura sòcio-econòmica capitalista.
Comunisme
Sistema d’organització social que proposa l’abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l’anarquisme.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc. És sinònim d’estatització.
Col.lectivisme
Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma més avançada d’organització social de la unitat, més o menys global, a què es refereixi.
Col.lectivització
Acte mitjançant el qual es transfereix a la col.lectivitat la propietat dels béns de producció -terres, indústries i mines-. La propietat col.lectiva suprimeix tota competència i possibilita teòricament d’orientar la producció cap a les necessitats col.lectives sense que els objectes estiguin sotmesos a la llei de l’oferta i la demanda.
Nacionalització
Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de l’Estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d’aquest mateix estat. Nacionalitzar és l’acte pel qual l’estat adquireix la propietat de determinades empreses i béns privats. (veure Socialització)
Planificació econòmica
Acció d’elaborar i executar un pla econòmic. Conjunt de disposicions preses amb vista a l’execució d’un projecte que interessa una activitat econòmica. El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes.
Socialisme utòpic
Fase inicial de l’evolució del pensament i de l’acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d’un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l’atorga als governants; això implica l’existència del sufragi universal.
Falange
Unitat laboral integrada per cent famílies, que habiten un falansteri.
Falansteri
Associació de producció en el si de la qual els treballadors vivien en comunitat d’acord amb el sistema de Charles Fourier.
Habitacle d’una falange. F.M.Ch. Fourier el concebé com un sistema social autònom, amb tots els recursos industrials i alimentaris necessaris per a la vida de la comunitat. Sota el guiatge d’un director, elegit democràticament, els treballs esdevenien amens i variats, en ésser intercanviables, a causa de la polivalència d’oficis dels components de la falange. La propietat, compartida però no igualitària, no hi condicionava drets ni deures.
Per extensió, allotjament d’una associació de persones.
Tallers nacionals
Tallers de l’Estat que foren fundats segons una iniciativa de Louis Blanc. Es regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un salari fix cada dia.
Entitat de producció creada a París pel govern provisional revolucionari (febrer del 1848), que s’inspirà, bé que desvirtuant-les, en les idees socials de Louis Blanc. Per tal de combatre la crisi social i econòmica, els obrers en desocupació forçosa foren col·locats en obres públiques, però llur treball, mal organitzat, no fou rendible i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més de 100 000, la qual cosa provocà un augment insostenible de les despeses. La seva dissolució (juny) ocasionà violents aldarulls.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme). Cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d’associació econòmica (adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l’any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s’estengueren ràpidament a tot Europa.
Cooperativisme
Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives.
Mutualitat
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment d’aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que es doni cap ànim de guany.
Mutualisme
Sistema de prestacions mútues que és a la base de la mutualitat.
Icària
Illa imaginària on Étienne Cabet situà l’acció de la seva novel·la filosòfica Voyage en Icarie, descripció d’un país en el qual hom practicava el comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de França en el decenni de 1840-50. El 1847 Cabet féu una crida als seus seguidors europeus perquè participessin en la fundació d’una Icària real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, fracassà totalment; i la segona temptativa, a l’antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois), desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins a l’expulsió del mateix Cabet, que morí d’apoplexia al cap de poc temps (1856).
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Materialisme
Doctrina filosòfica que estableix la matèria com a constitutiu fonamental de la realitat. Afirma, doncs, no sols la independència del real respecte al pensament humà, que n’és reflex, com fa el realisme en oposició a l’idealisme, sinó també la matèria com a substrat darrer de l’univers, en la qual cosa s’oposa a l’espiritualisme.
Procés dialèctic
Interpretació del que s’esdevé a la realitat com un transcurs o successió de fets que alhora es contraposen fins a abocar-se a una síntesi nova davant la qual tot seguit emergeixen nous elements antitètics. El conflicte, doncs, i les interrelacions mútues entre diversos elements múltiples constitueixen l’essència mòbil del que és real.
Materialisme dialèctic
Doctrina filosòfica establerta per Marx i Engels que, tot prenent les tesis fonamentals del materialisme, i alhora oposant-se al seu plantejament mecanicista, suposa un desenvolupament de la doctrina materialista segons una concepció dialèctica de la realitat. Per a la dialèctica marxista, arrelada fonamentalment en la mateixa dialèctica de Hegel, el món -segons paraules d’Engels mateix- no pot ésser concebut com un conjunt d’objectes acabats, ans ho ha d’ésser com un conjunt de processos en què les coses -aparentment estables- i llur reflex mental en el cervell humà, els conceptes, resten sotmesos a un canvi ininterromput, a un procés constant d’esdevenir i de desaparèixer. El materialisme dialèctic és, doncs, una concepció general del món -la base científica de la qual està en el materialisme històric i en les ciències naturals- i alhora comporta una peculiar teoria del coneixement.
Materialisme històric
Teoria, establerta per Marx i Engels, sobre el desenvolupament de les societats. Tot negant el paper determinant atribuït per l’idealisme als factors ideològics o polítics en el procés històric, el materialisme històric estableix que tota la història de la humanitat, a excepció dels seus estadis més primitius, ha estat una història de lluita de classes, i que aquestes classes són producte de les relacions de producció i intercanvi -és a dir, de la situació econòmica- de llurs èpoques i que, per tant, l’estructura econòmica de la societat és el fonament real a partir del qual s’expliquen la superstructura de les institucions jurídiques i polítiques i les formes de representació religioses, filosòfiques, etc, en cadascun dels períodes històrics. Més enllà, però, d’una interpretació determinista del factor econòmic respecte a l’evolució històrica (interpretació que dóna lloc a un determinisme economicista), hom ha insistit en el factor humà (consciència de classe, pràctica revolucionària, etc) com a element també fonamental, segons el marxisme, en el desenvolupament de la societat i en la transformació de la realitat històrica. El materialisme històric té com a finalitat l’establiment d’una línia divisòria entre les concepcions idealistes anteriors i la nova concepció "científica" de la història com a estudi de la successió dels diferents modes de producció. El materialisme històric pressuposa que tots els objectes de les ciències són susceptibles de ser explicats per realitats materials. La història de la humanitat ha estat una història de lluita de classes i aquestes classes són el producte de la situació econòmica. El pensament religiós, filosòfic i polític de tota societat vindrà determinat en darrera instància per aquesta situació econòmica.
Lluita de classes
Segons el marxisme, la història de la humanitat ha estat la història d’una contínua lluita entre una classe opressora i una classe oprimida, en funció del domini o no dels mitjans de producció en cada etapa històrica (mode de producció).
Contraposició hostil entre les diferents classes socials, especialment entre la classe obrera i la capitalista.
Concepte fonamental en el marxisme -bé que no exclusiu d’ell-, la lluita de classes explica, segons Marx i Engels, la mateixa història de les societats que han existit fins ara, i s’ha donat (d’una manera oberta o més o menys encoberta) entre ciutadans lliures i esclaus, entre patricis i la plebs, entre senyors feudals i serfs de la gleva, entre mestres de corporacions i oficials, entre el capital i el proletariat. Aquesta lluita, tanmateix, és prevista com a superada en el cas que arribi la realització històrica del comunisme (societat sense classes), sense que això comporti la desaparició del procés i el progrés històrics. La lluita de classes pot donar-se a tres nivells: econòmic (vagues, disminució del ritme de treball i ocupació de fàbriques enfront del locaut, sancions, comiat, etc), ideològic (utilització corresponent dels mitjans de comunicació, de l’educació, etc) i polític (lluita electoral, guerrilla i insurrecció armada, enfront de la repressió estatal i policial); de fet, però, aquests nivells mai no resten separats -bé que en un moment històric pugui dominar l’un o l’alt1re-, ans formen l’única lluita de classes com a tal.
Mode de producció
Concepte teòric elaborat per l’anàlisi de les formacions socials concretes, la validesa del qual no és limitada a un període o a un tipus de societat. Com a eina d’anàlisi històrica, permet d’establir periodificacions no arbitràries i, per tant, d’estudiar els processos històrics d’evolució i transformació de les formacions socials. Té origen en les obres de Marx i Engels, bé que aquests no li donaren un tractament específic ni el definiren. Tanmateix, a partir de la utilització que en feien, en particular al prefaci a la Contribució a la crítica de l’economia política, de K.Marx, hom ha elaborat un concepte de mode de producció, en sentit restringit, que fa referència a la forma com són produïts els béns materials. En aquest sentit, hom el considera com una combinació articulada de relacions de producció (relacions que s’estableixen entre els homes en el procés de producció social) i forces productives (combinació del treball i els mitjans de producció en el procés de treball), estructurada per la dominació de les relacions de producció. Segons quina sigui aquesta combinació, hom distingeix els següents modes de producció tipus, que corresponen a períodes de la història humana: primitiu, esclavista, feudal, asiàtic, capitalista i socialista. El mode de producció socialista seria el que hauria de substituir al capitalista.
Forces productives
Conjunt de mitjans de producció (primeres matèries, força de treball i instruments de treball) i experiència acumulada en la realització del procés de producció disponibles en un moment i en un sistema econòmics determinats. A un cert nivell de desenvolupament de les forces productives, aquestes entren en contradicció amb les relacions de producció existents i es converteixen en un impediment a l’expansió del sistema. És aleshores que segons Marx s’inicia una època de revolució social.
Factors de producció
Conjunt d’elements que, combinats en unes proporcions determinades, permeten la producció de béns i serveis i possibiliten la percepció d’uns ingressos. Tradicionalment les categories considerades com a factors han estat els recursos naturals, el treball i els béns de capital analitzats des d’una perspectiva tècnica i social, bé que modernament alguns autors neoclàssics hi afegeixen l’empresa o l’organització com a quart factor o factor residual.
Mitjans de producció
Conjunt d’elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines, energia, primeres matèries, capital,...
Economia política
Ciència social i aplicada que té per objecte l’anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. Ha rebut aportacions des de postulats diversos: el liberalisme clàssic (Adam Smith), el materialisme històric (Karl Marx) i la socialdemocràcia (John M. Keynes), entre d’altres.
Acumulació capitalista
Procés de transformació d’una part de la plus-vàlua en capital, que constitueix la força motriu del desenvolupament capitalista. La competència entre les empreses en el mercat capitalista fa absolutament necessari el progrés tècnic (o les innovacions, com diu Joseph A. Schumpeter). Per tant, la tècnica del procés de producció està sotmesa a constants transformacions. Aquesta demanda d’innovacions que constitueix una veritable necessitat social, exigeix l’acumulació de capitals. Tot capitalista es troba sotmès a una pressió envers l’acumulació. L’origen de l’acumulació rau en la producció de plus-vàlua (beneficis, interessos, rendes, etc). Una part -generalment la major- de la plus vàlua esdevé capital addicional, i és acumulat per ampliar la producció mitjançant millores tecnològiques. Tot allò que contribueix a augmentar la plus-vàlua afavoreix l’acumulació, però no tota la plus vàlua és acumulada, perquè hi ha una part dedicada al fons de consum personal.
Plus-vàlua
En l’economia capitalista l’obrer rep pel seu treball -força de treball- un valor inferior que el que realment genera. Aquesta diferència, apropiada per l’empresari o pel propietari dels mitjans de producció, és anomenada plus-vàlua. Aquest concepte és essencial dins de la doctrina marxista.
Expressió monetària del valor incorporat a la producció pel treball que és apropiada pels propietaris dels mitjans de producció sense contrapartida. Aquest concepte, que fou elaborat per Marx en la seva anàlisi del mode de producció capitalista, pot ésser formulat de la manera següent: en el mode de producció capitalista l’intercanvi de mercaderies és efectuat d’acord amb la quantitat de treball socialment necessari incorporat en elles, és a dir, pel seu valor de canvi. Per endegar la producció d’una mercaderia, el capitalista adquireix els elements necessaris (maquinària, primeres matèries, energia i força de treball) pel seu valor de canvi (c i v) i la ven al valor V, superior al dels elements utilitzats per a produir-la. Aquesta diferència és la plus-vàlua (m). L’explicació d’aquest fet és que la mercaderia força de treball (capacitat de treballar de l’obrer) té un valor d’ús especial; produeix més valor que el que costa. El valor de la força de treball no és més que el treball socialment necessari perquè l’obrer visqui i es reprodueixi. Si, per exemple, aquest valor és de 6 hores i el capitalista fa treballar l’obrer 12 hores, el capitalista s’apropia gratuïtament 6 hores, que constitueixen la plus-vàlua. Això pot ésser formulat així: c + v + p = V, on c és el capital constant (valor de la maquinària, primeres matèries, etc), v el capital variable (valor de la força de treball), p la plus-vàlua i V el valor de la mercaderia. Cal notar que el capitalista no compra treball, sinó força de treball, distinció imprescindible per a formular l’aparició de la plus-vàlua i, per tant, per a explicar el fenomen del guany del capitalista a partir del procés de producció. Així, doncs, la plus-vàlua és la forma capitalista de l’excedent econòmic i que constitueix l’expressió de la relació social capitalista fonamental: l’explotació d’una classe social (el proletariat) per una altra (la capitalista), atès que aquesta és la propietària exclusiva dels mitjans de producció. La realització de la plus-vàlua significa la necessitat per al capitalista d’augmentar constantment el mercat dels seus productes, la qual cosa, per a alguns autors marxistes (com Rosa Luxemburg) estava en l’arrel del fenomen de l’imperialisme. Encara que la plus-vàlua aparegui com una relació quantitativa, la seva importància com a concepte li ve del fet d’expressar la relació social fonamental del mode de producció capitalista.
Excedent econòmic
Part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per a obtenir-lo. Hom no pot separar l’estudi de l’excedent de la consideració dels processos de producció o distribució, i l’ha de relacionar tant amb el concepte d’explotació com amb els processos d’acumulació i de creixement econòmic. L’excedent és la part del producte social apropiat per la classe no treballadora, independentment del fet que sigui destinat al consum improductiu o a la inversió. En aquest segon cas, l’excedent possibilita l’acumulació de capital, base del creixement econòmic. En els diferents models de producció l’excedent ha pres formes diverses (en el capitalisme, per exemple, apareix sota la forma de plusvàlua) que condicionen diferents opcions de creixement econòmic.
El Capital
Principal obra econòmica de Karl Marx. És la part realitzada d’una Economia concebuda el 1844 i concretada el 1857, en sis parts: el capital, la propietat territorial, el treball assalariat, l’estat, el comerç exterior i el mercat mundial. Fins el 1861 Marx no pogué treballar en El capital, que portà el subtítol de Crítica de l’economia política i que considerava com a continuació del seu llibre del mateix títol del 1859. N’enllestí el primer llibre, "El procés de producció dels capitals", que fou publicat el 1867, i escriví els dos llibres següents (que componien un volum, "El procés de conjunt del capital") en 1860-75 i 1869-79, respectivament (foren publicats per Engels el 1885). El quart llibre no passà d’unes notes de lectura (1861-63) que havien de constituir la base d’una "Història de l’economia política des de la meitat del s XVII"; el seu caràcter provisional féu que Kautsky, malgrat reconèixer el seu real interès, el publiqués (1910) a part, amb el títol de Teories de la plus-vàlua. Contemporàniament han estat publicats altres materials, però encara no tots, per a altres parts de l’Economia. El capital pròpiament dit té el propòsit de descobrir les lleis fonamentals del capitalisme mitjançant el mètode del materialisme històric. Sobre una massa enorme de documentació històrica, especialment anglesa, passava del més abstracte (primer volum) al més concret (segon i tercer volums). Les categories fonamentals que Marx conceptualitzà per a l’anàlisi del capitalisme presenten la característica d’ésser, al mateix temps, categories lògiques i històriques, i són la mercaderia, el valor, el treball -com a concepte diferent del de força de treball- i el capital. El capital constitueix el cos central de la teoria econòmica del marxisme.
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat. Segons el marxisme, les institucions o estructures d’una societat resisteixen el pas del temps mitjançant l’aplicació de successives reformes que, a la llarga, aguditzen les contradiccions del sistema i duen a una situació revolucionària, en la qual es produeix un augment de la consciència històrica i grans crisis. En aquest sentit, revolució s’oposa a evolució i a reforma i suposa un canvi qualitatiu en les relacions existents en la lluita de classes.
Revolució permanent
Teoria formulada en embrió per Marx (1850) i desenvolupada àmpliament per Trockij (La revolució permanent, 1930). Parteix de la idea que la revolució no ha d’acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d’arribar a la liquidació total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa -mitjançant la dictadura del proletariat - per arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de les relacions socials. Finalment, per evitar que la revolució sucumbeixi, cal estendre-la a tot el món. L’any 1923 aquesta concepció revolucionària enfrontà Trockij amb Stalin, partidari de la construcció del socialisme en un sol país (l’URSS).
Dictadura del proletariat
Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d’ésser l’instrument de la revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s’hi dóna una classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció, i un poder d’estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe. Hom en troba la primera formulació a la Crítica del programa de Gotha de Karl Marx, però és en les obres de Lenin on fou teoritzada i més extensament definida, sobretot en L’estat i la revolució (1917). La teorització i aplicació de la dictadura del proletariat ha comportat polèmiques dins el moviment obrer, entre l’anarquisme i la socialdemocràcia, que n’han negat la necessitat o la viabilitat. N’hi ha diverses modalitats, bé que la característica comuna és la de la necessària direcció política de la classe obrera (dictadura democràtico-popular, democràcia popular).
Dictadura democràtico-popular
Règim polític format per l’aliança de la classe obrera, els camperols i la petita burgesia urbana, sota la direcció política de la classe obrera. És una forma específica de la dictadura del proletariat, i ha estat instaurada a la República Popular de la Xina.
Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l’est i sud-est d’Europa, vigents fins els anys 1990-91. L’integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la derrota de les forces de l’Eix, l’avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats (Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria). Sotmeses a una estricta tutela per part de l’URSS, militarment s’integraren (a excepció de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia enfront de l’aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària i l’abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
Manifest del Partit Comunista
També conegut com a Manifest Comunista. Obra de Marx i Engels publicada a Londres poc abans de la revolució del 1848. Fou redactada a petició de la Lliga dels Comunistes i esdevingué el programa de la Primera Internacional. L’obra és dividida en quatre parts. La primera, «Burgesos i proletaris», analitza l’evolució històrica de la humanitat i enuncia el principi de la lluita de classes com a motor de la història. Després d’analitzar el paper històric de la burgesia («la burgesia ha tingut dins la història un paper eminentment revolucionari»), assenyala l’aparició del proletariat com a classe antagònica, car la contradicció entre mode de producció (social) i sistema d’apropiació (individual) continua sense resoldre’s en el capitalisme. Analitza també el caràcter conservador de la petita burgesia i el significat universal de la lluita del proletariat («els obrers no tenen pàtria»). A la segona part, «Proletaris i comunistes», exposa la funció dels comunistes com a destacament d’avantguarda de la classe obrera en la lluita contra la burgesia, per tal d’abolir la propietat privada dels mitjans de producció, que hom haurà de substituir per la propietat col·lectiva, i la revolució de les relacions humanes a tots els nivells. Hi són exposades també les tesis marxistes sobre la família, la pàtria i el matrimoni (qualificat com a «prostitució legal»). La tercera part, «Literatura socialista i comunista», és una crítica dels diveros tipus de socialisme apareguts a la història, dividits en reaccionari, petitburgès, conservador burgès i crític utòpic. Aquest darrer és qualificat com a progressiu, bé que continua lligat a la concepció metafísica del desenvolupament social. La quarta part és dedicada a l’estratègia i la tàctica dels partits comunistes davant la revolució. El manifest acaba amb la frase «Proletaris de tots els països, uniu-vos!». Fou publicat en alemany, però aviat hom el traduí a nombroses llengües (edició francesa el 1848; anglesa el 1850; russa el 1860).
Revisionisme
Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d’acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte d’una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social, propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen, ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals.
Nom amb què hom designa les posicions que partint del marxisme n’expressen una revisió en els aspectes filosòfics, econòmics i polítics. Aquest terme fou emprat a la fi del s XIX pels marxistes ortodoxos per a designar les teories d’Eduard Bernstein, que plantejaven un procés de construcció del socialisme basat en el reformisme polític i contrari a les tesis revolucionàries del marxisme. Tingué, doncs, inicialment un sentit pejoratiu. El revisionisme negà la "teoria de l’esfondrament" basant-se en la capacitat d’adaptació del capitalisme per a superar i evitar les crisis. En conseqüència, tragué importància a la lluita de classes i plantejà una conquesta gradual del poder polític mitjançant mètodes democràtics i una millora de la condició obrera gràcies a l’acció sindical dels treballadors. L’actuació parlamentària dels socialistes havia d’aconseguir la promulgació d’una legislació social com més va més avançada i la creació d’uns serveis socials com més va més amplis. Aquest procés havia de portar, segons aquesta teoria, a una superació pacífica de les contradiccions capitalistes i a una transformació gradual del capitalisme en el socialisme, sense traumes ni ruptures. En el terreny filosòfic, el revisionisme suposà l’abandó del materialisme dialèctic i el retorn a l’idealisme kantià. Malgrat l’oposició a les seves tesis, encapçalada per K.Kautsky i Rosa Luxemburg, el revisionisme arrelà fortament en la pràctica de la socialdemocràcia alemanya i en la d’altres partits socialistes europeus.
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al marxisme, l’acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d’inspiració marxista, sobretot a Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein (Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els socialistes havien de cercar l’aliança dels partits burgesos d’esquerres.
Eurocomunisme
Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l’acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l’Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol).
Comunisme
Sistema d’organització social que proposa l’abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l’anarquisme.
Centralisme democràtic
Principi que inspira l’organització dels partits comunistes, que en condiciona la cohesió política i ideològica i impideix la formació de faccions o de tendències dintre seu.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d’explicar per què el capitalisme no s’havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l’imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l’avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l’URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l’organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l’URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l’URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Leninisme
Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions polítiques basades en l’obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament, en el qual cas és més conegut com a marxisme-leninisme. Lenin va aplicar, desenvolupar i modificar el marxisme més que no pas crear una doctrina nova.
Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme imperant a l’URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d’arreu del món durant el govern de Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó també les realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic, social o cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista oficial fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit negatiu i crític fou iniciada per l’"oposició d’esquerra" dirigida per L.Trockij durant els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la "desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració burocràtica de l’estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del moviment obrer i del partit comunista, la dominació d’una capa burocràtica privilegiada amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran potència imperialista, estranya a l’internacionalisme proletari, i la utilització de mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la "revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l’URSS des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d’aquest s’autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l’afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l’existència d’una casta burocràtica a l’URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d’un partit d’avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d’orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari.
Maoisme
Conjunt de posicions teòrico-pràctiques establertes per Mao Zedong. Segons la intenció d’aquest, el maoisme no és cap doctrina constituïda, com és ara el marxisme o el leninisme; el terme reflecteix més aviat la influència que han tingut les concepcions de Mao Zedong en determinats sectors dels moviments d’esquerra d’Occident. Aquestes concepcions es palesaren amb motiu de la controvèrsia sino-soviètica (1960-64), que obrí un gran debat internacional sobre els problemes de l’edificació del socialisme i provocà diverses escissions en els partits comunistes de tot arreu; i encara fou més important l’aparició, el 1965, de la Revolució Cultural, seguida per una influència creixent del maoisme en el moviment estudiantí europeu i en altres sectors més atrets per l’originalitat de l’experiència xinesa que no per una tradició molt sovint discutida. Temes fonamentals de la doctrina maoista són el reconeixement del poble com a força principal de la revolució i de la història (els comunistes han d’afavorir el protagonisme de les classes treballadores, però no poden substituir-les), l’acceptació del fet que la presa del poder pel proletariat és inevitablement violenta (les classes dirigents no es retiren espontàniament), la necessitat que la lluita de classes sigui mantinguda després d’aquesta presa del poder polític tot el temps que dura la construcció del socialisme (la vella ideologia no desapareix immediatament) i l’exigència que la dictadura del proletariat sigui prolongada fins a arribar a una societat sense classes, però que aleshores garanteixi les llibertats polítiques, com és ara el dret a la lliure expressió (dazibaos o cartells murals) i el de vaga.
Anarquisme
Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l’ésser humà, la desaparició de l’Estat i de la propietat privada i la creació d’una societat sense classes. Rebutja tota idea d’autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari.
Bé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l’anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l’estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l’anarquisme més importants del sXIX.
Bakuninisme
El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d’estat, que considera instrument d’opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.
Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la construcció d’un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació.
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l’anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l’economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals.
Anarcosindicalisme
També anomenat Anarco-col.lectivisme. Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l’acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el 1895) quan l’anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d’ésser solucionats per negociació directa entre obrers i patrons,
Moviment obrer
Conjunt d’accions de la classe obrera per reclamar l’atenció social sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre’ls mitjançant diverses formes d’organització. L’acció i l’organització les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l’anarquisme.sense acceptar la mediació de l’estat o la dels organismes de conciliació social); vaga general per a aconseguir la instauració d’una societat sense classes. L’anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i l’organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que fa al principi de creació d’un partit polític obrer; de l’anarquisme, el refús de l’acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de masses.
6 comentarios
Jonas Avril -
laia 4tB -
MIRA QUE E NAT FINS ALS CINESS
UENUU DILLUNS ME L'ESPILCAS SI HAS NAT A GIRONA
ADEWW
Anaïs Philippe -
50 preguntes.... no se si tindrem temps per acabar-lo.
Vinga, me'n vaig a estudiar una miqueta més que o si no...
Apa! Fis demà!!
Anaïs Philippe 2nE
=D
Laura Mnedez -
volia posar el nom de un amic, perque es una pesadilla pero soc massa bona..xD
M'agradat aquesta informació sobre el feudalisme, la necesitava per demá al examen, axí podre estudiar!
A10 i 1 petó!
Fins demá
Èric de Bernardo -
M'ha semblat molt bona idea fer un blog per ampliar l'explicat a classe. Espero k la gent s'hi passi y que aixis puguin aprendre el que no tens temps d'ensenyarnos.
Esperaré inpacient la informacío sobre l'época feudal.
atentament: Èric (2nE)
esther -